A la carretera

Avui hem passat el dia a la Death Valley (la Vall de la Mort). És l’indret més calurós dels Estats Units (a l’estiu, ara s’hi estava bé) i dels llocs on menys plou (aproximadament 1,5 litres per m2). Les vistes són impressionants, tota una lliçó de geologia. Com es pot apreciar des del Zabriskie Point…

… o al Golden Canyon.

Altres curiositats de la zona són els afloraments salins de Devil’s Golf Course o unes formacions d’origen volcànic que es coneixen com a Artist’s Palette (la paleta de l’artista) per la varietat de colors de la roca.

Ahir al vespre, tard, passejàvem per l’Strip (o Las Vegas Boulevard, l’avinguda dels hotels) quan, davant de l’Excalibur, algú ens va aturar oferint-nos un sopar i un espectacle gratis a canvi d’assistir a una timeshare ownership presentation. No sabíem què volia dir, però vam pensar que, total, estant de vacances, no ens venia d’aquí…

Ens van passar a recollir a l’hotel amb un minibús on hi havia 8 o 10 persones més i ens van portar cap a una mena de centre comercial a 5 o 6 quilòmetres situat al mig del desert. Allà ens van presentar un noi que havia de ser el nostre acompanyant, ens van convidar a prendre cafè i dònuts i vam entrar una sala on un senyor molt simpàtic ens va fer una presentació amb powerpoint explicant-nos què important gaudir d’unes bones vacances cada any per ser feliç, tenir millor salut i millor vida de parella. I quina és la millor manera de gaudir de les vacances? Doncs adquirir un pis en multipropietat al Grand View Las Vegas…

Això és el que vol dir timeshare ownership, oita tu. Quan ens en vam adonar, ja era massa tard… estàvem al mig del no res, sense cotxe, i vam haver d0aguantar com durant més de tres hores ens intentàven convèncer de comprar. Fent ofertes, acompanyant-nos a veure pisos pilot… Nosaltres llençavem indirectes sense que el nostre acompanyant es donés per al.ludit. Finalment, la Carme va dir que no, que no ens interessava i punt! i vam poder anar a buscar el minibús de tornada.

Resultat? tot el matí perdut, però una gran lliçó de psicologia barata, marqueting cutre i llengua i cultura americana. A més, vam poder esmorzar i ens van donar 20 dòlars i tiquets per a sopar i veure l’espectacle del Crazy Horse a l’ MGM Hotel - això del Crazy Horse és una mena de cabaret on totes les noies van conilles, però també és una cosa molt artística, de veritat, tots dos hi hem estat d’acord…

Entre una cosa i altra (això de la multipropietat i el sopar/espectacle del vespre) hem tingut temps de baixar al Downtown amb cotxe, de passar per davant del Garden of Love- la famosa capella drive-in on la gent es pot casar sense baixar del cotxe- i d’anar al Hilton Las Vegas, que té una atracció que jo volia veure: Star Trek: The experience. La col·lecció d’objectes i documents sobre la sèrie més important de tota la galàxia, i dos itineraris teatralitzats amb animatrònics i projeccions 3D. És un lloc on fins i tot, si vols, et pots casar en una reproducció del pont de l’Enterprise…

Des d’avui disposem d’una gramàtica de la llengua Klingon, amb el vocabulari bàsic per a interaccionar amb aquesta enigmàtica raça alienígena. Si mai li cal a algú, ja ho sap.

Per anar des de Los Angeles fins Las Vegas hi ha gairebé sis hores en cotxe. Hem conduït a bon ritme gairebé sempre. Només hem hagut de reduir la marxa cap a la meitat del trajecte a causa del vent. Bufava amb tanta força que hem vist set o vuit camions tombats a la cuneta. En sentit contrari hi havia una retenció de trànsit lent i aturades de 110 km, de gent que tornava a LA.

Ha anat d’un pèl que no ens quedem sense benzina. A la I-15 no hi ha gaires benzineres i, quan a l’alçada del desert de Mojave l’indicador ens ha avisat, l’única que hem trobat estava tancada. Era molt vella i destartalada, a l’encreuament de l’autopista amb una carretera secundària que ves a saber on porta. No hi havia res, ni ningú, al voltant. Només corbs, desenes de corbs (perquè això són corbs, oi?). Semblava que ens ignoraven, però també, que ens miraven de reüll, amatents al següent moviment d’uns incauts turistes com nosaltres. Inquietant….

Per sort hem pogut arribar a la següent àrea de servei, que si que estava oberta. El dipòsit ha tardat tant a omplir-se que hem tingut temps d’anar a fer fotos a un Joshua Tree que hi havia pels voltants (també anomenat Iuca, amb les seves arrels es fa xampú).

Arribats a Las Vegas, ens hem instal.lat a l’Hotel Luxor i hem visitat el King Tut Museum, on hi ha una reproducció de cartó pedra de la tomba de Tutankhamon. Es curiós veure com en aquesta ciutat tot està pensat per treure’t els diners. Llum, color i musica, estímuls constants, atraccions… De moment, avui hem perdut 25 dòlars a una sola tirada jugant al Blackjack. Ens han vist tan desorientats en això dels casinos que ens han donat uns fullets amb les regles bàsiques del Blackjack i la ruleta. Aquest vespre ens els estudiarem. Demà, demà, farem saltar la banca!

La ciutat de Los Angeles, tal i com es veu des de Mulholland Drive, s’estén fins a l’horitzó. Ens ha fet pensar en algunes de les escenes de Blade Runner.

Hem seguit la carretera fins al final i hem dinat en una taqueria de Hollywood Boulevard, que és on hi ha la famosa Avinguda de la Fama. Es veu una mica deixada, però les estrelles hi són. Algunes corresponen a personatges coneguts…

… però, algú sap qui és aquest, per exemple?

Hem tornat a agafar el cotxe i hem fet tot el Sunset Boulevard i hem anat a donar un volt per Beverly Hills, amb els seus jardins, casetes, mansions i carrers ben cuidats. Amb això hem donat per acabada la nostra visita a los Angeles, ja que fins al dia 2 està tot tancat (el Getty Center, per exemple) i demà al vespre ja hem de ser a Las Vegas.

Aquí encara falten tres hores pel cap d’any, tot i que a casa, fa sis hores que l’heu passat. El nostre hotel es troba a quinze quilòmetres de la ciutat, en un poble que es diu Carlson, envoltat de centres comercials i polígons industrials. No crec que ens animem a baixar al centre, així que el més probable és que rebem el 2008 a l’habitació acompanyats d’una ampolla de vi que acabo d’anar a comprar en una licoreria, i veient una pel.lícula.

Avui hem dormit a Santa Clarita i de bon matí hem tirat enrere amb el cotxe cap a Ventura per poder fer la carretera de la costa que va fins a Santa Monica, passant per Malibú. Perquè us feu a la idea, és com fer les costes del Garraf però la carretera és més llarga i amb menys revolts.

Ha estat curiós, perquè ahir estàvem a la neu, amb gorra i bufanda i avui anàvem amb màniga curta. Hem vist surfistes, gent corrent, gent amb bici i nois jugant a vòlei platja, però noies patinant en bikini, ni una! segurament les deuen llogar per fer les sèries… Això si, a Santa Mònica, les casetes dels vigilants de la platja existeixen, exactament iguals que les d’en David Hasselhoff i la Pamela Anderson.

El parc de les Sequoies i King’s Canyon estaven nevats. Hem hagut de llogar cadenes i l’aventura del dia ha estat posar-les… no ho havíem fet mai però al final ens n’hem sortit. A poc a poc, conduint a 20 milles per hora, hem tardat quasi 8 hores a donar la volta al parc.

Això si, tot el que s’havia de veure, ho hem vist. La neu, els visitors centers i els arbres més grans, entre ells el Sentinel, el General Sherman i el General Grant.

I a la tarda hem baixat cap a Los Angeles, on passarem un parell de dies. Què farem per cap d’any?

Avui hem passat la nit en un Bed and Breakfast de Lemon Cove que es diu The Plantation. El porten l’Scott i la Marie Munger, un matrimoni d’uns 50 anys que són uns grans fans d’Allò que el Vent s’enduguè. Tota la casa està plena de detalls que recorden la pel.lícula i cada habitació està decorada de manera que recorda cada un dels personatges principals: Scarlett O’Hara, Ashley Wilkes, Melanie…

Nosaltres teníem l’habitació dedicada a la Belle Watling, que és l’amiga de vida alegre d’en Rhett Butler (de fet, hi ha un retrat seu al vàter, suposo que per recordar-nos com es devia sentir la pobre després que en Rhett la deixés per casar-se amb l’Scarlett, ha!). Al web la descriuen així: the Belle Watling room, much less pure with her own brand of sweetness (comparada amb l’habitació de la Melanie), has a bordello atmosphere in lush burgundy tones complete with a red crystal chandelier and huge ornate mirror by the king bed. A romantic claw foot tub with shower sits in the room. Step onto her veranda and watch the sun go down behind the foothills while relaxing in the cushioned wicker loveseat. Bé, no?

És un lloc netíssim, elegant i amb un toc decadent i friqui que fa imprescindible passar-hi almenys una nit si mai es visita aquesta part de Califòrnia. L’esmorzar, impressionant!

Sense ell, no sé pas com ens ho hauríem per sortir de San Francisco, ni per arribar a Lemon Cove, un poble de 190 habitants, situat a unes 20 milles de l’entrada del Parc de les Sequoies i King’s Canyon. Només hi ha una església, una benzinera i el B&B on passarem la nit. Per anar a sopar hem hagut d’agafar el cotxe i conduir 15 Km. L’Amèrica  profunda, vaja.

Conduim un Subaru de quatre portes blau, ni massa gran ni massa petit. Des de casa, havíem reservat un Chevrolet Impala (es pronuncia xevrolèi) que, quan l’hem vist, ens hem espantat de gros com era. No sé  si l’hauríem sabut portar cap dels dos. A més ens sortia per tres-cents dòlars més i ens hauríem deixat el pressupost en benzina.

La molèstia de conduir una bèstia així només compensaria si haguéssim pogut llogar un cotxe clàssic americà d’aquells dels que surten a les pel.lícules antigues, un  Cadillac Fleetwood Eldorado del 64, o un Plymouth Fury del 58 que anomenaríem, amorosament, Christine…