A la carretera

El parc de les Sequoies i King’s Canyon estaven nevats. Hem hagut de llogar cadenes i l’aventura del dia ha estat posar-les… no ho havíem fet mai però al final ens n’hem sortit. A poc a poc, conduint a 20 milles per hora, hem tardat quasi 8 hores a donar la volta al parc.

Això si, tot el que s’havia de veure, ho hem vist. La neu, els visitors centers i els arbres més grans, entre ells el Sentinel, el General Sherman i el General Grant.

I a la tarda hem baixat cap a Los Angeles, on passarem un parell de dies. Què farem per cap d’any?

Avui hem passat la nit en un Bed and Breakfast de Lemon Cove que es diu The Plantation. El porten l’Scott i la Marie Munger, un matrimoni d’uns 50 anys que són uns grans fans d’Allò que el Vent s’enduguè. Tota la casa està plena de detalls que recorden la pel.lícula i cada habitació està decorada de manera que recorda cada un dels personatges principals: Scarlett O’Hara, Ashley Wilkes, Melanie…

Nosaltres teníem l’habitació dedicada a la Belle Watling, que és l’amiga de vida alegre d’en Rhett Butler (de fet, hi ha un retrat seu al vàter, suposo que per recordar-nos com es devia sentir la pobre després que en Rhett la deixés per casar-se amb l’Scarlett, ha!). Al web la descriuen així: the Belle Watling room, much less pure with her own brand of sweetness (comparada amb l’habitació de la Melanie), has a bordello atmosphere in lush burgundy tones complete with a red crystal chandelier and huge ornate mirror by the king bed. A romantic claw foot tub with shower sits in the room. Step onto her veranda and watch the sun go down behind the foothills while relaxing in the cushioned wicker loveseat. Bé, no?

És un lloc netíssim, elegant i amb un toc decadent i friqui que fa imprescindible passar-hi almenys una nit si mai es visita aquesta part de Califòrnia. L’esmorzar, impressionant!

Sense ell, no sé pas com ens ho hauríem per sortir de San Francisco, ni per arribar a Lemon Cove, un poble de 190 habitants, situat a unes 20 milles de l’entrada del Parc de les Sequoies i King’s Canyon. Només hi ha una església, una benzinera i el B&B on passarem la nit. Per anar a sopar hem hagut d’agafar el cotxe i conduir 15 Km. L’Amèrica  profunda, vaja.

Conduim un Subaru de quatre portes blau, ni massa gran ni massa petit. Des de casa, havíem reservat un Chevrolet Impala (es pronuncia xevrolèi) que, quan l’hem vist, ens hem espantat de gros com era. No sé  si l’hauríem sabut portar cap dels dos. A més ens sortia per tres-cents dòlars més i ens hauríem deixat el pressupost en benzina.

La molèstia de conduir una bèstia així només compensaria si haguéssim pogut llogar un cotxe clàssic americà d’aquells dels que surten a les pel.lícules antigues, un  Cadillac Fleetwood Eldorado del 64, o un Plymouth Fury del 58 que anomenaríem, amorosament, Christine…

Indrets i coses típiques de la ciutat,  com ara el Golden Gate Bridge i els lleons marins del Pier 36…

els tramvies, Chinatown…

la Transamerica Pyramid, Russian Hill, el Palace of Fine Arts…

…i moltíssimes altres fotos que ja us ensenyarem un dia en què us tancarem a casa amb clau i us farem mirar també les del casament!

Després de visitar la Grace Cathedral, hem anat a passar el matí a l’SFMOMA. A la guixeta ens han pres per per francesos (”bonjour madame, bonjour monsieur”) i ens han deixat entrar gratuïtament tots dos amb el meu carnet de l’ICOM. La quota és alta, però s’ha de reconeixer que, viatjant, l’amortitzes en dos dies.

Impressionant l’exposició de l’artista islandès Olafur Eliasson…

La Grace Cathedral es troba al capdamunt del Nob Hill, un dels turons mes alts i exclusius de San Francisco (nob ve de nobility). Hi hem anat aquest matÍ a primera hora. És un temple episcopalià, començat l’any 1928, força maco tot i que no té gaire gaire res d’original. La façana està inspirada en Notre Dame de Paris i la portalada d’entrada es va fer amb els mateixos motlles que els fets servir per fabricar la Porta del Paradís el Baptisteri de Florencia de Ghiberti.

La sorpresa ha estat descobrir que dins la catedral hi tenen un Crist catala del segle XIII.

Sortint de l’Exploratorium, hem volgut anar a veure el Letterman Arts Digital Center, que estava a tocar d’allà mateix. Per entendre’ns, és el lloc on en George Lucas (el de la Guerra de les Galàxies) té el seu centre de recerca sobre efectes especials. Es veu que tenen un petit espai d’exposicions visitable, però estava tancat per vacances. Fins després de cap d’any, res de res. Llàstima que ja no hi siguem… Però no ens hem pogut estar però de fer una foto a l’estàtua d’en Yoda, el savi i poderós mestre jedi, que presideix l’entrada!

Que per cert, a en Yoda, aquí a San Francisco, te’l trobes per tot arreu!

En el nostre primer dia a la ciutat volíem anar a visitar l’illa d’Alcatraz, també coneguda com La Roca. Només s’hi pot arribar amb uns ferris especials que cal reservar amb força dies d’antelació. Com que estàvem llevats des de les tres de la matinada, hem pensat en deixar-nos caure per allà a les set del matí. Ja hi havia gent fent cua i hem descobert que cada matí, a les 8, posen a la venda 50 entrades pel primer vaixell del dia. Dues d’elles han estat nostres!L’illa és molt més que la presó d’alta seguretat on van empresonar Al Capone. És el lloc on hi va haver els primers far i fort de l’exèrcit de la Costa Oest; també és un lloc important en la història dels nadius americans, ja que als anys 60, un cop tancada la presó, un grup d’indis la va ocupar durant 18 mesos per reivindicar els seus drets i denunciar la política del govern, que els seguia desplaçant a reserves i duia a terme campanyes d’educació i integració forçosa.

Quan hem tornat a terra, hem dinat en un restaurant del Fisherman’s Wharf i hem anat cap a l’Exploratòrium de San Francisco. Es tracta d’un museu de ciències de referència, conegut arreu del món. Molt interactiu, molt a l’americana. L’únic problema és que, com que aquí les escoles també fan vacances, estava ple de famílies amb nens corrent amunt i avall, cridant i remenant-ho tot. Tant, que hem hagut de marxar. Treníem moltes ganes de veure’l, moltes expectatives i, no ho sé, me l’imaginava més gran…