A la carretera

Ahir vespre, com ja anunciàvem en un post anterior, vam anar a veure el musical Curtains. Uns actorassos, tots. I els números de ball, brutals. Perquè això és Broadway! Els diàlegs i l’argument s’entenien força bé, però hi havia moments en que tothom reia i no sabíem perquè. Què hi farem, elnostre anglès és limitat. Però com que ens agraden els reptes, avui hem anat a buscar entrades per a Spamalot, un musical inspirat en Els cavallers de la taula quadrada, dels Monty Python que actualment fan aquí, a Las Vegas, Londres i Melbourne. Hi anem demà dijous, però aquest cop, amb entrades barates…

Una altra cosa que farem demà, és anar a veure The Cloisters, un museu on es pot veure, per exemple, la meitat del claustre de Sant Miquel de Cuixà. La veritat és que després d’haver visitat en dos dies el Metropolitan, el MOMA i el Museum of New York, comencem a experimentar aquella fatiga dels museus de què parlava Paul Valéry: una fatiga física que sovint s’acompanya d’un cert malestar espiritual… a partir de demà no n’anem a veure cap més. Estem de vacances. Grrr!

Els propers sis dies ens estarem en hotel situat a la 8ena avinguda cantonada amb el carrer 45. Ens han donat una habitació molt bona, a la planta 27 i amb vista als dos carrers. Un consell per a viatgers que puguin respondre, més o menys, al perfil: si veniu als EUA, preocureu fer-vos passar per parella en viatge de noces; els fa molta gràcia i sempre et tracten millor. Això és el que veiem abans d’anar a dormir i al matí, quan ens llevem…

Avui ens hem llevat tard. El primer que hem fet és anar a veire la St. Patrick’s cathedral i a visitar el MOMA, que és dels pocs museus que estàven oberts avui dilluns. Després, hem pujat xino-xano fins al Central Park i l’hem travessat a peu de baix a dalt. Per fer-ho tot plegat, ens hi hem estat gairebé dues hores. Al final no ens sentíem gaire les cames, però encara hem tingut força el metro per a anar a Forbidden Planet, una botiga de ciència ficció, còmics i subcultures diverses que ens havien recomanat, situada prop de Union Square.

Demà, també tenim planificat un dia intens. Al matí, les rutes del Downtown i Brooklin amb el bus turístic; a la tarda, el Metropolitan i, al vespre, teatre!

Quan aquest matí ens hem llevat a Falstaff, nevava. Hem preguntat al noi de la recepció quin temps faria al Grand Canyon i ens ha dit que ell creia que, cap al nord, no hi hauria cap problema. I li hem fet cas. Pocs quilòmetres més enllà, ja havia parat de nevar i, fins i tot, ha sortit el sol. Hem atravessat una reserva Navajo i hem fet la nostra primera parada per veure el Little Colorado Canyon. des d’un mirador. Impressionant. Però pel que diuen, no és res al costat del seu germà gran.

I sort que ens hem aturat aquí, perquè és l’únic canyon que hem vist. Des del moment que hem travessat les portes del parc, a començat a caure neu d’una manera bàrbara i només hem pogut fer els 40 quilòmetres que ens separaven del anant darrera d’una màquina llevaneu. Tampoc ha servit de gaire, perquè l’únic que n’hem pogut veure, és això:

Queda pendent, doncsper un altre viatge. Com que ens han dit que el temps seguiria empitjorarant i que el més prudent era marxar si no ens volíem quedar bloquejats, hem decidit tornar immediatament cap a Las Vegas i passar la tarda-vespre allà. Demà agafem d’hora l’avió per anar a Nova York. Per anar ambientant-nos, l’habitació la tenim, precisament, al NewYork New York.

Avui hem passat el dia a la Death Valley (la Vall de la Mort). És l’indret més calurós dels Estats Units (a l’estiu, ara s’hi estava bé) i dels llocs on menys plou (aproximadament 1,5 litres per m2). Les vistes són impressionants, tota una lliçó de geologia. Com es pot apreciar des del Zabriskie Point…

… o al Golden Canyon.

Altres curiositats de la zona són els afloraments salins de Devil’s Golf Course o unes formacions d’origen volcànic que es coneixen com a Artist’s Palette (la paleta de l’artista) per la varietat de colors de la roca.

Ahir al vespre, tard, passejàvem per l’Strip (o Las Vegas Boulevard, l’avinguda dels hotels) quan, davant de l’Excalibur, algú ens va aturar oferint-nos un sopar i un espectacle gratis a canvi d’assistir a una timeshare ownership presentation. No sabíem què volia dir, però vam pensar que, total, estant de vacances, no ens venia d’aquí…

Ens van passar a recollir a l’hotel amb un minibús on hi havia 8 o 10 persones més i ens van portar cap a una mena de centre comercial a 5 o 6 quilòmetres situat al mig del desert. Allà ens van presentar un noi que havia de ser el nostre acompanyant, ens van convidar a prendre cafè i dònuts i vam entrar una sala on un senyor molt simpàtic ens va fer una presentació amb powerpoint explicant-nos què important gaudir d’unes bones vacances cada any per ser feliç, tenir millor salut i millor vida de parella. I quina és la millor manera de gaudir de les vacances? Doncs adquirir un pis en multipropietat al Grand View Las Vegas…

Això és el que vol dir timeshare ownership, oita tu. Quan ens en vam adonar, ja era massa tard… estàvem al mig del no res, sense cotxe, i vam haver d0aguantar com durant més de tres hores ens intentàven convèncer de comprar. Fent ofertes, acompanyant-nos a veure pisos pilot… Nosaltres llençavem indirectes sense que el nostre acompanyant es donés per al.ludit. Finalment, la Carme va dir que no, que no ens interessava i punt! i vam poder anar a buscar el minibús de tornada.

Resultat? tot el matí perdut, però una gran lliçó de psicologia barata, marqueting cutre i llengua i cultura americana. A més, vam poder esmorzar i ens van donar 20 dòlars i tiquets per a sopar i veure l’espectacle del Crazy Horse a l’ MGM Hotel - això del Crazy Horse és una mena de cabaret on totes les noies van conilles, però també és una cosa molt artística, de veritat, tots dos hi hem estat d’acord…

Entre una cosa i altra (això de la multipropietat i el sopar/espectacle del vespre) hem tingut temps de baixar al Downtown amb cotxe, de passar per davant del Garden of Love- la famosa capella drive-in on la gent es pot casar sense baixar del cotxe- i d’anar al Hilton Las Vegas, que té una atracció que jo volia veure: Star Trek: The experience. La col·lecció d’objectes i documents sobre la sèrie més important de tota la galàxia, i dos itineraris teatralitzats amb animatrònics i projeccions 3D. És un lloc on fins i tot, si vols, et pots casar en una reproducció del pont de l’Enterprise…

Des d’avui disposem d’una gramàtica de la llengua Klingon, amb el vocabulari bàsic per a interaccionar amb aquesta enigmàtica raça alienígena. Si mai li cal a algú, ja ho sap.

Per anar des de Los Angeles fins Las Vegas hi ha gairebé sis hores en cotxe. Hem conduït a bon ritme gairebé sempre. Només hem hagut de reduir la marxa cap a la meitat del trajecte a causa del vent. Bufava amb tanta força que hem vist set o vuit camions tombats a la cuneta. En sentit contrari hi havia una retenció de trànsit lent i aturades de 110 km, de gent que tornava a LA.

Ha anat d’un pèl que no ens quedem sense benzina. A la I-15 no hi ha gaires benzineres i, quan a l’alçada del desert de Mojave l’indicador ens ha avisat, l’única que hem trobat estava tancada. Era molt vella i destartalada, a l’encreuament de l’autopista amb una carretera secundària que ves a saber on porta. No hi havia res, ni ningú, al voltant. Només corbs, desenes de corbs (perquè això són corbs, oi?). Semblava que ens ignoraven, però també, que ens miraven de reüll, amatents al següent moviment d’uns incauts turistes com nosaltres. Inquietant….

Per sort hem pogut arribar a la següent àrea de servei, que si que estava oberta. El dipòsit ha tardat tant a omplir-se que hem tingut temps d’anar a fer fotos a un Joshua Tree que hi havia pels voltants (també anomenat Iuca, amb les seves arrels es fa xampú).

Arribats a Las Vegas, ens hem instal.lat a l’Hotel Luxor i hem visitat el King Tut Museum, on hi ha una reproducció de cartó pedra de la tomba de Tutankhamon. Es curiós veure com en aquesta ciutat tot està pensat per treure’t els diners. Llum, color i musica, estímuls constants, atraccions… De moment, avui hem perdut 25 dòlars a una sola tirada jugant al Blackjack. Ens han vist tan desorientats en això dels casinos que ens han donat uns fullets amb les regles bàsiques del Blackjack i la ruleta. Aquest vespre ens els estudiarem. Demà, demà, farem saltar la banca!

La ciutat de Los Angeles, tal i com es veu des de Mulholland Drive, s’estén fins a l’horitzó. Ens ha fet pensar en algunes de les escenes de Blade Runner.

Hem seguit la carretera fins al final i hem dinat en una taqueria de Hollywood Boulevard, que és on hi ha la famosa Avinguda de la Fama. Es veu una mica deixada, però les estrelles hi són. Algunes corresponen a personatges coneguts…

… però, algú sap qui és aquest, per exemple?

Hem tornat a agafar el cotxe i hem fet tot el Sunset Boulevard i hem anat a donar un volt per Beverly Hills, amb els seus jardins, casetes, mansions i carrers ben cuidats. Amb això hem donat per acabada la nostra visita a los Angeles, ja que fins al dia 2 està tot tancat (el Getty Center, per exemple) i demà al vespre ja hem de ser a Las Vegas.

Aquí encara falten tres hores pel cap d’any, tot i que a casa, fa sis hores que l’heu passat. El nostre hotel es troba a quinze quilòmetres de la ciutat, en un poble que es diu Carlson, envoltat de centres comercials i polígons industrials. No crec que ens animem a baixar al centre, així que el més probable és que rebem el 2008 a l’habitació acompanyats d’una ampolla de vi que acabo d’anar a comprar en una licoreria, i veient una pel.lícula.

Avui hem dormit a Santa Clarita i de bon matí hem tirat enrere amb el cotxe cap a Ventura per poder fer la carretera de la costa que va fins a Santa Monica, passant per Malibú. Perquè us feu a la idea, és com fer les costes del Garraf però la carretera és més llarga i amb menys revolts.

Ha estat curiós, perquè ahir estàvem a la neu, amb gorra i bufanda i avui anàvem amb màniga curta. Hem vist surfistes, gent corrent, gent amb bici i nois jugant a vòlei platja, però noies patinant en bikini, ni una! segurament les deuen llogar per fer les sèries… Això si, a Santa Mònica, les casetes dels vigilants de la platja existeixen, exactament iguals que les d’en David Hasselhoff i la Pamela Anderson.