A la carretera

Ja som a casa. Vam arribar a les dotze del migdia, molt cansats. La casa estava bé, tot i que el telèfon no funcionava, com ens passa sovint als pobres clients de telefònica que vivim en disseminats. Vam dormir tretze hores seguides i ahir, per a celebrar la tornada, vam anar a sopar amb els padrins al restaurant Beverly Hills de la Rambla (de Vilanova, al costat del CAP).

I per acabar, una de les fotos que vam el primer dia d’arribar a San Francisco, al barri de Chinatown. Com deia Jack Kerouak…

En fi, quina mandra tornar a treballar!

Sota el pont. No és només el títol d’una cançó dels Red Hot Chili Peppers… tampoc és que ens hagin fet fora de l’hotel i haguem passat la nit a la serena. Però avui era el dia que ens havíem reservat per passejar per Little Italy, Chinatown, Greenwich Village i el SoHo. També és l’únic dia que ens ha plogut, i molt. A bóts i barrals.

Tant que ens hem hagut d’estar sota un pont durant més d’una hora, esperant que amainés una mica. Però, al tanto, no sota qualsevol pont. Sota el Brooklyn Bridge! A la foto potser no s’aprecia, però en queia una…

  

Al final hem aconseguit arribar a una estació de metro i, després d’un parell de parades i de caminar una estona sota la pluja, hem anat a dinar en un restaurant de la Petita Itàlia molt bonic i acollidor. Allà hem esperat que parés de ploure tot gaudint d’un dinar que ens ha costat un dineral. Però tant és, perquè ens hem d’acabar els dòlars i total, ja passarem misèria quan tornem!

I això s’acaba. Després de 20 dies de viatge, demà hem d’agafar l’avió de tornada. La veritat és que no ens faria res estar-nos una setmaneta o quinze dies més per aquí fent el turista. Però què hi farem. Snif

Ahir vespre, com ja anunciàvem en un post anterior, vam anar a veure el musical Curtains. Uns actorassos, tots. I els números de ball, brutals. Perquè això és Broadway! Els diàlegs i l’argument s’entenien força bé, però hi havia moments en que tothom reia i no sabíem perquè. Què hi farem, elnostre anglès és limitat. Però com que ens agraden els reptes, avui hem anat a buscar entrades per a Spamalot, un musical inspirat en Els cavallers de la taula quadrada, dels Monty Python que actualment fan aquí, a Las Vegas, Londres i Melbourne. Hi anem demà dijous, però aquest cop, amb entrades barates…

Una altra cosa que farem demà, és anar a veure The Cloisters, un museu on es pot veure, per exemple, la meitat del claustre de Sant Miquel de Cuixà. La veritat és que després d’haver visitat en dos dies el Metropolitan, el MOMA i el Museum of New York, comencem a experimentar aquella fatiga dels museus de què parlava Paul Valéry: una fatiga física que sovint s’acompanya d’un cert malestar espiritual… a partir de demà no n’anem a veure cap més. Estem de vacances. Grrr!

Després de tres dies amb un temps gairebé primaveral, avui ha començat a fer fresca. Així estàvem, mentre esperàvem el bus turístic…

Els propers sis dies ens estarem en hotel situat a la 8ena avinguda cantonada amb el carrer 45. Ens han donat una habitació molt bona, a la planta 27 i amb vista als dos carrers. Un consell per a viatgers que puguin respondre, més o menys, al perfil: si veniu als EUA, preocureu fer-vos passar per parella en viatge de noces; els fa molta gràcia i sempre et tracten millor. Això és el que veiem abans d’anar a dormir i al matí, quan ens llevem…

Avui ens hem llevat tard. El primer que hem fet és anar a veire la St. Patrick’s cathedral i a visitar el MOMA, que és dels pocs museus que estàven oberts avui dilluns. Després, hem pujat xino-xano fins al Central Park i l’hem travessat a peu de baix a dalt. Per fer-ho tot plegat, ens hi hem estat gairebé dues hores. Al final no ens sentíem gaire les cames, però encara hem tingut força el metro per a anar a Forbidden Planet, una botiga de ciència ficció, còmics i subcultures diverses que ens havien recomanat, situada prop de Union Square.

Demà, també tenim planificat un dia intens. Al matí, les rutes del Downtown i Brooklin amb el bus turístic; a la tarda, el Metropolitan i, al vespre, teatre!

EL primer que vam fer ahir al vespre, després de deixar les maletes a l’hotel, va ser sortir a buscar un lloc per sopar. No havíem menjat res des de les 11 del matí, des d’abans d’agafar l’avió. En girar la primera cantonada, vam ensopegar amb un teatre on feien el musical Curtains, interpretat per en David Hyde Pierce i n’Edward Hibbert, entre d’altres. Qui són? doncs són els actors que interpreten els personatges d’en Niles i en Gil Chesterton a Frasier.

Tots dos som fans de la sèrie, almenys fins a la vuitena temporada - a partir d’aquí va començar a decaure, no? Ahir al vespre no hi havia funció i el teatre estava tancat, però aquest mateix vespre hem anat a comprar un parell d’entrades per anar a veure, demà, en viu i en directe, el germà petit dels Crane i el locutor especialitzat en cuina de la KACL.

Quan aquest matí ens hem llevat a Falstaff, nevava. Hem preguntat al noi de la recepció quin temps faria al Grand Canyon i ens ha dit que ell creia que, cap al nord, no hi hauria cap problema. I li hem fet cas. Pocs quilòmetres més enllà, ja havia parat de nevar i, fins i tot, ha sortit el sol. Hem atravessat una reserva Navajo i hem fet la nostra primera parada per veure el Little Colorado Canyon. des d’un mirador. Impressionant. Però pel que diuen, no és res al costat del seu germà gran.

I sort que ens hem aturat aquí, perquè és l’únic canyon que hem vist. Des del moment que hem travessat les portes del parc, a començat a caure neu d’una manera bàrbara i només hem pogut fer els 40 quilòmetres que ens separaven del anant darrera d’una màquina llevaneu. Tampoc ha servit de gaire, perquè l’únic que n’hem pogut veure, és això:

Queda pendent, doncsper un altre viatge. Com que ens han dit que el temps seguiria empitjorarant i que el més prudent era marxar si no ens volíem quedar bloquejats, hem decidit tornar immediatament cap a Las Vegas i passar la tarda-vespre allà. Demà agafem d’hora l’avió per anar a Nova York. Per anar ambientant-nos, l’habitació la tenim, precisament, al NewYork New York.

Aquests tres últims dies hem fet gairebé 2000 quilòmetres en cotxe, des de Beatty (Nevada) fins Flagstaff i Grand Canyon Village (Arizona). Dormíem en motels de carretera i conduíem tot escoltant la KFRH de clàssics del Rock, la KKLZ i l’emissora dels camioners, que ara no recordo com es deia.

Una part del camí l’hem fet resseguint la part que es conserva de la Route 66. Concretament, els tres trams històrics que passen per Oatman, Seligman i Williams.

A Beatty, de poc més de 1000 habitants i a les portes de la Vall de la Mort, vam decidir sortir expressament a prendre alguna cosa de nit, per primera vegada en tot el viatge. Vam anar a un lloc que hi havia davant del Motel, a l’altra banda de carretera: el Sourdough Saloon. Un autèntic bar de  rednecks, on els homes no es treuen els barrets ni gorres, on la gent crida, canta i fuma (tot i que a Nevada, amb l’excepció de les sales de joc dels casinos, fumar en llocs tancats està prohibidíssim) i els cambrers et porten una altra cervesa quan falten dos dits perquè t’acabis la que t’estàs bevent, sense que l’hagis de demanar. Molt autèntic, però una mica depriment, com els casinos de Las Vegas.

No crec que trobem res més així en tot el viatge. De moment, a Flagstaff, que és un lloc d’esquí i universitaris i on també hem sortit, no ho hem trobat…